Javier Cámara (Albeda de Iregua, La Rioja, 1967) està de gira amb Como en las mejores familias i alguns dels ex companys a Siete Vidas. Pel seu paper d'Henri en aquesta obra ha estat nominat al Fotogramas de Plata.
-Deus d'estar trist. Fa sol i tu prefereixes la pluja. És que sóc de La Rioja i allà hi ha les muntanyetes, la boira. És la pau.
-Per què et vas apuntar a l'Escola de Teatre de Logronyo? Perquè tenia una crisi existencial en aquesta època: vaig repetir COU i m'anava fatal. La meva mare em va dir: "no l'hi diguis al teu pare perquè el matarà". Encara que jo ja estava al grup de teatre de la Universitat Laboral, fent gires per quatre duros. Era el que millor m'anava. A més veia molt teatre llavors. El Festival de Tardor de Logronyo es programava molt bé. Portava molts muntatges catalans: tots els d'Els Joglars, Comediants i la Fura. I també conferències. Estic parlant del vuitanta i poc. Un no imagina que interessava tant el teatre a Logronyo.
-Per quin et donen sempre papers patètics? Perquè seré trist i patètic. Un és el que és i el que s'hi veu. El de dins cal saber usar-ho. Els personatges que em donaven al principi eren buits i jo els donava molta carn. Això ha fet que la gent m'ofereixi papers de persones solitàries, patètiques però que defensen situacions difícils. Com en a El Apartamento, quan Jack Lemmon li canta les quaranta al seu cap.
-Al final d'El Apartamento un es pregunta si la parella durarà molt. A Como en las mejores familias seguiran sopant junts cada divendres? Sí, és clar. Desgraciadament són família. Potser la noia ha canviat. El seu germà era la seva figura paterna i segurament ella deixarà de comptar amb ell en el terreny professional.
-Els teus personatges favorits són Caín i Judes. Perquè són dolents? No són dolents. La situació els ho fa ser. El més bonic del personatge de l'assassí és comprendre per què mata. De la mateixa forma com amb el frívol. És cert que res no l'importa? I llavors li ensenyes a l'espectador que quan aquest senyor arriba a casa seva no té cap missatge al contestador. Vols veure aquesta part, la del frívol quan sospira. Entendre la maldat és el més difícil perquè tots creiem que som bons.
-A Como en las mejores familias hi ha dolents? L'única cosa que volen els protagonistes és una abraçada de la seva mare. Tan fàcil com és dir "mama, fes-me una abraçada". Ningú no s'atreveix a dir-ho. Potser ella també vol afecte, però la qüestió és que tot va per sota. Els nois no demanen abraçades.
-No mostren llurs debilitats? Perquè no volen que els rebutgin. No volem que ens vegin inferiors, per això no expliques que et van deixar per una altra més lletja. A les famílies refereixes allò bo fins que un dia dius "això em fot" i obres la caixa dels trons. Quan això passa a l'obra el públic esclata a riure, ho comenta. -Com si miressin la tele. És cert que hi ha aquest públic nou al teatre. Des de l'escenari veiem com respira el públic, des de les senyores del diumenge a la tarda fins els joves que venen el dissabte amb ganes de farra i has de controlar-los amb un ritme més punyent. Cada dia és diferent. Entre bambalines ho comentem: cal anar així o aixà. A Madrid hi ha un públic més col·loquial que a Barcelona, on la gent va més al teatre. Que exigeix tenir pasta, també. -Havies viscut abans a Barcelona? Vaig viure-hi quinze dies. Em va encantar per diversos motius, alguns de privats. El públic és que és la ciutat més bonica. No visc aquí perquè no sóc català i aquí el teatre es fa en català. Encara que com a proteccionisme està molt bé.
