'Avui seguim cometent els mateixos errors que al 1949'
El director del Centre Dramàtic Nacional (CDN), Juan Carlos Pérez de la Fuente, tenia una espina clavada amb la representació de 'Historia de una escalera'. La reinauguració del Teatre María Guerrero ha sigut l'excusa perfecta per treure's aquesta espina.
(EUROPAPRESS 25/06/03)
- L'elecció de 'Historia de una escalera' per reinaugurar el Teatre María Guerrero és una iniciativa personal o va sorgir com un projecte del CDN? Cinc dies abans que Antonio Buero Vallejo morís va vanir al CDN a veure 'La visita de la vella dama' i a la sortida li vaig insinuar que muntéssim 'Historia de una escalera' i sorprenentment em va dir que ho fes. Em va indicar que estava malament, que possiblement es moriria, al que vaig contestar que ni ell s'anava a morir ni jo anava a muntar l'obra. Cinc dies després Buero Vallejo moria i com en aquell moment li vaig dir als mitjans de comunicació quan es juga amb la destinació, aquest se't posa a vegades davant. El Teatre María Guerrero es va tancar i ara torna amb aquesta obra. Però tot això no hagués estat possible si aquesta obra no m'hagués agradat, perquè crec que hi ha una cosa fonamental quan dirigeixes un text que és identificar-se amb ell
- A més d'aquesta coincidència de la destinació, ¿no creu que era necessari representar l'obra en el nostre teatre actual? Em preguntava com era possible que un text que el coneix tot el món i que s'estudia en les escoles espanyoles moltes generacions no l'hàgim vist en un escenari. Això em duu a pensar que en el teatre espanyol no vam acabar de fer un teatre de repertori, on, per exemple, 'Historia de una escalera' sigui un text del que ja es parli de les distintes posades en escena. És una obra important que va més enllà de la postguerra espanyola
- L'obra es va estrenar el 1949 i les diferències amb la vida espanyola són òbvies, però ¿què queda de la història d'aquella escala en l'Espanya actual? La convivència espanyola ha canviat molt, d'això no hi ha dubte, han canviat les formes, ara estem en una democràcia i el 1949 hi havia una dictadura. La història de l'obra comença el 1919 i es desenvolupa al llarg de trenta anys i Espanya té diferents moments polítics i socials, i aquesta lectura social i política va més enllà del cojuntural. Altre aspecte és que l'obra parla de la tragèdia del pas del temps. La nostra convivència ha canviat molt quant a la forma, respecte a la convivència dels éssers humans de l'obra, però des d'aleshores a avui l'ésser humà no ha canviat molt. Mirem la història, la memòria i el passat i no evolucionem, vam acabar de sortir d'una guerra, per exemple. 'Història d'una escala' furga en la matèria de l'ésser humà
- ¿Quina és la característica o la clau de 'Historia de una escalera'? Tot el que succeeix en aquesta escala de veïns, la vida quotidiana, va molt més enllà, transcendeix. Al final, veiem una sèrie d'éssers humans pujant i baixant aquesta escala durant trenta anys, equivocant-se i cometent errors que nosaltres avui, en 2003, seguim cometent. Som humans, plens de contradiccions, som els quals fem i vam construir la nostra vida. D'això parla l'obra i això va a ser matèria de debat mentre l'ésser humà segueixi en aquest món
- ¿Quines novetats hi ha en l'actual obra respecte a l'estrenada el 1949? Un 'personatge' fonamental és l'escala. L'espai escènic és clau. S'ha intentat que l'escenari vagi més enllà d'una escala i sigui una presó. Hem buscat la verticalitat. Els personatges diuen que volen pujar, tant l'individualista Fernando com Urbano, que creu més en la solidaritat, en algun moment de la seva vida parlen que volen pujar. L'espectador té sensació d'angoixa al veure als personatges pujar i baixar però que no poden sortir, i es tracta de transmetre la sensació d'angoixa perquè l'espectador reflexioni sobre la seva pròpia existència .
