Chenoa presenta en concert el seu últim disc 'Absurda Cenicienta' a l'Auditori, un treball directe, vital i optimista.
'Absurda Cenicienta' s'ha convertit en el disc més pop, més rock de Chenoa. Com avança en el seu primer single, la impactant 'Todo irá bien', es tracta d'un treball directe, vital i optimista, en el que ella és també autora de totes les cançons. Amb aquest quart disc en estudi (i cinquè amb el directe 'Mis canciones favoritas'), l'any 2002 Laura Corradini va popularitzar un nom artístic que llavors fins i tots costava de pronunciar i ara en canvi ens resulta tan familiar: Chenoa. En el seu debut discogràfic ('Chenoa') va assolir el que qualsevol artista somia: convertir una cançó en dita popular. Qui no ha fet servir alguna vegada la muletilla 'cuando tú vas, yo vuelvo de allí'? Al 2003 'Soy mujer' va revalidar el seu estatus d'estrella pop i ella, lluny d'acomodar-se en el paper que tots li havien assignat, va trigar dos anys a treure nou disc i ho va fer reinventant-se totalment amb 'Nada es igual'. Però Chenoa és inevitablement ella mateixa. Ni encara que volgués podria deixar de ser-ho. I en 'Absurda Cenicienta' ens sorprèn amb una cabriola major. ¿Com assolir un disc continuista i que al mateix temps es converteixi en punt i a part de tan exitosa carrera? Doncs fent el que ella: renunciant a les falses lluentors i cercant el millor de si. La gira anterior va ser providencial en aquest sentit. Duia com guitarrista a Alfonso Samos, conegut pels seus treballs per a Luz Casal, Ella Baila Sola i Fran Perea. Virtuós instrumentista, arreglista, compositor i productor. I ara mitja taronja artística de Chenoa. Junts han escrit totes les cançons com si d'un grup es tractés: ell encarregant-se més de les músiques i ella de les lletres, però sempre intercanviant-se propostes i donant forma mà a mà a cadascuna d'elles. Si les composicions nues remeten al millor pop britànic, la producció cerca un so més propi del rock americà. Un disc de guitarres que, no obstant això, conté també la fascinació que Chenoa sempre ha sentit per la música negra, treballant en algunes peces fins i tot amb ritmes ternaris. 'Absurda Cenicienta' desprèn la frescor i immediatesa de qui sap que, per més contratemps que sorgeixin, al final 'Tot anirà bé'.
